Casa Milà (Art)

1. Títol: Casa Milà
2. Autor: Antoni Gaudí
3. Cronologia: 1906-1912
4. Estil: modernista
5. Tipologia:civil
6. Materials: pedra, maó, ceràmica i ferro
7. Localització: Barcelona.

Biografia de l’autor: Antoni Gaudí va ser el màxim representant del Modernisme català. Va estudiar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, on es va graduar l’any 1878 i on ja va donar senyals del seu gust per les formes imaginatives i agosarades. Elies Rogent, director de l’Escola, va dir a Gaudí: “Hem donat el títol a un boig o a un geni; el temps ens ho dirà”. Eusebi Güell es va fixar aviat en el seu treball, i va iniciar el seu mecenatge alhora que una relació d’amistat. L’any 1883 Gaudí es va fer càrrec de la continuació del temple expiatori de la Sagrada Família.

Descripció formal: La línia corba domina l’espectacular façana de la casa Milà, formada per una planta baixa amb dues entrades independents, cinc pisos i un àtic amb terrassa. Cada pis està separat per una ondulació que recorre al llarg tota la façana i que li confereix una accentuada horitzontalitat. Les finestres i les balconades, modelades amb forma de motius vegetals i realitzades en ferro forjat, també segueixen el mateix estil curvilini. A la coberta se situen les xemeneies, les caixes dels ascensors, les ventilacions i els dipòsits d’aigua, elements dissimulats sota l’aparença d’imaginatives formes escultòriques. A l’interior de l’edifici hi ha un pati privat descobert que aporta ventilació i llum natural. Al voltant d’aquest pati s’hi distribueixen les diferents plantes, articulades de manera irregular i sense un ordre lògic aparent. El resultat són habitacions poligonals, els mobles de les quals van ser dissenyats i adaptats pel mateix Gaudí. El terra d’aquest pati prolonga de manera molt original el carrer exterior, fent que el carrer central meni a un sòtan que feia la funció d’aparcament, i que les voreres menin a les escales i als ascensors que donen accés directe als diferents habitatges. Tot l’edifici se sosté per mitjà d’una estructura de ferro combinada amb pedra i maons que permet eliminar els murs de càrrega, i la funció dels quals és substituïda pels arcs parabòlics i les columnes inclinades. Així, una estructura autònoma suportada a partir d’un complex sistema de bigues i tensors de ferro; l’espai interior de cada planta es pot distribuir lliurement.

Entorn i integració urbanística: La seva innovadora façana principal, situada justament en la confluència de dos carrers, permet a l’edifici aprofitar tota l’amplada del xamfrà i gaudir alhora de les àmplies perspectives visuals del Passeig de Gràcia.

Funció, contingut i significat: Roser Segimon de Milà va encarregar a Gaudí La casa Milà l’any 1906. L’edifici va ser projectat per poder allotjar un aparcament de carruatges i cotxes al soterrani, botigues a l’entresòl, el domicili particular dels propietaris a la planta noble o principal, quatre pisos amb habitatges de lloguer, i un àtic o golfes amb terrat de diferents nivells que és remarcable per la seva originalitat. Hi destaquen sis dipòsits d’aigua i un gran nombre de xemeneies i sortides de ventilació, amb unes estranyes formes que han estat objecte d’un gran nombre d’interpretacions. La casa Milà es coneix també amb el nom de La Pedrera, ja que les pedres que s’utilitzaren per a la seva construcció foren tallades i treballades en un solar que hi havia davant del mateix edifici.

Models i influències: L’edifici anomenat La Pedrera és producte de la gran llibertat creativa del seu autor, que hi segueix l’estil imaginatiu de la casa Batlló o del Park Güell. L’enorme influència que en l’arquitecte exerceixen les formes de la natura és evident, per exemple, en el fet que les formes capricioses dels penyals de Montserrat siguin el referent de l’ondulació dels murs de la façana. Paradigma de l’arquitectura modernista, la casa Milà no va oblidar la funcionalitat, i va aportar un sistema innovador d’ascensors que conduïen directament a cadascun dels habitatges. Igualment, es va avançar a la idea de la planta lliure propugnada pel Moviment Modern, i és per això que va utilitzar pilars en lloc de murs de càrrega en l’estructura. Finalment, el tractament escultòric de la pedra ha estat considerat un antecedent de l’arquitectura expressionista alemanya d’Erich Mendelsohn i Bruno Taüt.