Finals
segle XVIII i segle XIX. Van Gogh: Nit estrellada
Títol:
Nit estrellada
Autor:
Vincent van Gogh ( Groot Zunder 1853- Anvers - sur - Oise 1890)
Cronologia:
1889
Estil:
Postimpressionista
Tècnica:
Oli sobre tela
Mides:
73,7 x 91,1 cm
Tema:
Paisatge
Localització:
MoMA, Nova York
Anàlisi
formal
La
Nit d’Estrelles pren com a base la vista que Van Gogh tenia des de
la seva habitació, a l’asil psiquiàtric prop de Saint-Rémy, a la
Provença: un camp de blat amb les muntanyes al fons; afegeix els
elements que li convenen, que són el xiprer i el poble amb
l’església, fent una amalgama. És un paisatge nocturn,
manifestant interès per la expressió dels colors de la nit, a més
del sentit d’aquesta com a temps de misteri, solitud i angúnia; té
dues parts ben diferents; baix està la terra, amb el poble, del que
destaca l’agulla de l’església; hi ha llum a algunes finestres;
dalt hi ha el cel, amb la lluna i les estrelles, irradiant la seva
llum des d’unes formes circulars; el firmament és molt dinàmic,
amb uns fluxos ondulants que es combinen entre sí; la claredat que
envolta la carena podria ser la primera llum del matí. Un xiprer, a
l’esquerra, estableix el primer pla, donant l’efecte de la
profunditat, i uneix les dues parts, de terra i cel. El pintor ha
usat la pinzellada que li és característica, dibuixant clarament
cada traç, entonant el quadre en la gama dels blaus i verds, i
donant-li, contrastant, als focus de llum, a cases i astres, un groc
ben viu. Aquest traç va cobrint la tela, com teixint-la amb puntades
que van formant les diferents coses, fent ritmes diferents, que són
circulars pels astres, ondulants pel firmament, de tirabuixons per la
vegetació del fons, de traços rectes per les cases, i serpentejants
i verticals pel xiprer. Aquesta composició li dona al conjunt un
caràcter vibrant, decidit i esvelt. Així doncs, xiprer, poble i
també la posició de les estrelles (que no són les de maig de 1889,
quan Van Gogh les va pintar) resulten de la voluntat creadora de
l’artista i no una dada del paisatge; és més, l’església té
el perfil de les holandeses, fent memòria del Nord, i és molt
diferent de la que hi ha a Saint-Rémy.
Temàtica,
significat i funció
El
paisatge provençal seran l’element que Vincent Van Gogh va fer
servir per expressar la seva lluita íntima que acabarà amb el seu
suïcidi, el juliol de 1890. Va arribar a la regió al febrer de
1888, buscant nous camins per la seva pintura; va patir una greu
crisi nerviosa el desembre següent i va acceptar l’internament a
l’asil psiquiàtric de Saint Paul de Meusole, prop de Saint- Rémy,
on va passar un any; a la sortida va tornar al Nord de França on es
va suïcidar, dos mesos després. Saint-Rémy era a una plana de
secà d’agricultura tradicional; hi havia horts d’oliveres i
alineacions de xiprers que protegien els ametllers de la força del
mistral, el vent fred del Nord; els camps tenien, al sud, les
muntanyes dels Alpilles. Així Van Gogh va viure el seu infern a un
paisatge molt diferent de la verdura humida i plana de la seva
Holanda, o de la regió pròspera, urbana i ben comunicada, d’Arles,
on va patir la crisi. L’artista va sentir que, amb el canvi,
deixava la modernitat urbana i decadent per endinsar-se dins d’un
àmbit tradicional, sobri i autèntic. La natura i l’agricultura
no solament li serveixen per expressar la seva percepció d’un món
primordial i pur, diferent de la realitat moderna contaminada, sinó
també el seu drama religiós. L’artista pinta buscant consol i
deixant aquí de costat els assumptes tradicionalment usats, que són
els extrets de l’Escriptura. Olivera, xiprer, camp i cel, això és,
els elements de la natura, són les limitades eines formals que Van
Gogh explota per donar cos al seu estat d’ànim. Van Gogh fa servir
el xiprer com un vincle obscur, dens i alhora vibrant, com una flama,
mogut pel vent, que uneix la terra amb el cel, i que pot manifestar
la seva identitat; és un arbre que manifesta elevació i s’usa per
simbolitzar, per la seva verticalitat, la fe en la vida després de
la Mort i la mateixa idea de la Mort, dient el pintor, a la seva
correspondència, que és funerari. Van Gogh expressa a la Nit
Estrellada el seu estat d’ànim; al segle XIX hi ha una regressió
dels valors religiosos que són discutits pels grans avenços
científics; molts busquen a la naturalesa i al Cosmos una resposta a
l’anhel humà d’infinit; el pintor havia crescut en la fe, fill
d’un pastor protestant, i ell mateix havia estudiat teologia i
s’havia dedicat a l’apostolat, havent deixat la predicació per
la pintura; ha fracassat en moltes coses, ha intentat suïcidar-se,
no ha venut cap quadre i a acabat en la folia: ha hagut d’acceptar
l’internament a l’asil i ara busca consol; alhora, pinta
assumptes religiosos, l’asil, i paisatges als que projecta la seva
inquietud espiritual, convertits en un grafisme de la seva ànima. El
xiprer és una flama ardent, mogut pel vent, i s’aixeca cap el cel,
immens i llunyà. El poble està lluny, perquè ell està sol; així
dona forma al calor humà, present a les experiències que es
produeixen rere els vidres il·luminats i de les que l’artista no
hi pot participar. L’església, amb la seva agulla, és el ressò
del xiprer, llunyana i inútil. Vincent Van Gogh busca, en la
immensitat de la nit, la resposta de Déu, que li amaga el seu rostre
(cf. Is 8,17). Havia escrit, a la seva germana Wil, el 1888, que Déu
és un far durant l’eclipsi, i llavors certament ara passem per
aquest eclipsi. Alhora les estrelles, llunyanes, misterioses,
dinàmiques, i el firmament, que no té límits i és el lloc de Déu,
li serveixen per expressar l’anhel religiós de forma innovadora,
amb un element de la natura; el pintor, a una de les seves cartes,
diu cercar una pintura que pugui donar consol, però sense tornar a
lo romàntic o a les idees religioses. En aquest quadre l’artista
ha aconseguit donar forma a la seva crisi íntima, que té un
component religiós important, mitjançant una temàtica, els
paisatges, aparentment seculars; Van Gogh, com a home del seu temps,
busca en la natura les respostes que, a les seves qüestions sobre
l’infinit, la vivència religiosa tradicional no pot donar.
Models
i influències
El
tractament religiós del paisatge havia estat iniciat per Friedrich
(per exemple, Monjo a la vora del mar, 1808) i reprès per altres
artistes, com Millet, el pintor dels camps i de la vida tradicional i
humil, amb una altra sensibilitat (L’Àngelus), i Van Gogh havia
recorregut moltes vegades a aquests assumptes. Van Gogh influirà en
els expressionistes, com Munch i els alemanys (Kirchner,
Kokoshka,etc), i es convertirà en una icona imprescindible de la
Modernitat cultural.
*Nit estrellada, de Vincent van Gogh
*Nit estrellada, de Vincent van Gogh
a) Context:1889. Estil
postimpressionista L’obra va ser realitzada en un moment en que a
França s’estava portant a terme, per part d’una sèrie d’autors
nous, una revisió de l’impressionisme, Aquests pintors
experimentaran un nou concepte de la pintura i donaran
lloc a diferents tendències que seran
precursores de les avantguardes dels segle XX. Van
Gogh entra en contacte amb els cercles
impressionistes, però trobarà el seu propi camí que li portarà a
desenvolupar una obra fortament expressiva i plena de força i
color.
b) Estil: postimpressionista. La Nit d’Estrelles pren com a base la vista que Van Gogh tenia des de la seva habitació, a l’asil psiquiàtric prop de Saint-Rémy, a la Provença: un camp de blat amb les muntanyes al fons; afegeix els elements que li convenen, que són el
b) Estil: postimpressionista. La Nit d’Estrelles pren com a base la vista que Van Gogh tenia des de la seva habitació, a l’asil psiquiàtric prop de Saint-Rémy, a la Provença: un camp de blat amb les muntanyes al fons; afegeix els elements que li convenen, que són el
xiprer i el poble amb l’església.
És un paisatge nocturn, que manifesta l’interès de van Gogh per
la expressió dels colors de la nit, a més del sentit d’aquesta
com a temps de misteri, solitud i angúnia. Anàlisi formal: Simbiosi
de color i dibuix. Característiques compositives: S’estructura en
dues parts ben diferents: a baix està la terra, amb el poble, del
que destaca l’agulla de l’església; hi ha llum a algunes
finestres; a dalt hi ha el cel, amb la lluna i les estrelles,
irradiant la seva llum des d’unes formes circulars; el firmament és
molt dinàmic, amb uns fluxos ondulants que es combinen entre sí; la
claredat que envolta la carena podria ser la primera llum del matí.
Un xiprer, a l’esquerra, estableix el primer pla, donant l’efecte
de la profunditat, i uneix les dues parts, de terra i cel. El pintor
ha usat la pinzellada que li és característica, dibuixant clarament
cada traç, entonant el quadre en la gama dels blaus i verds, i
donant-li, contrastant, als focus de llum, a cases i astres, un groc
ben viu. Aquest traç va cobrint la tela, com teixint-la amb puntades
que van formant les diferents coses, fent ritmes diferents, que són
circulars pels astres, ondulants pel firmament, de tirabuixons per la
vegetació del fons, de traços rectes per les cases, i serpentejants
i verticals pel xiprer. Aquesta composició li dona al conjunt un
caràcter vibrant, decidit i esvelt.
Així doncs, xiprer, poble i també la
posició de les estrelles (que no són les de maig de 1889, quan Van
Gogh les va pintar) resulten de la voluntat creadora de l’artista i
no una dada del paisatge; és més, l’església té el perfil de
les holandeses, fent memòria del Nord, i és molt diferent de la que
hi ha a Saint- Rémy.
c) Significat: El
paisatge provençal seran l’element que Vincent Van Gogh va fer
servir per expressar la seva lluita íntima que acabarà amb el seu
suïcidi, el juliol de 1890. Va arribar a la regió al febrer de
1888, buscant nous camins per la seva pintura; va patir una greu
crisi nerviosa el desembre següent i va acceptar l’ internament a
l’asil psiquiàtric de Saint Paul de Meusole, prop de Saint-Rémy,
on va passar un any; a la sortida va tornar al Nord de França on es
va suïcidar, dos mesos després.. La natura i l’agricultura no
solament li serveixen per expressar la seva percepció d’un món
primordial i pur, diferent de la realitat moderna contaminada, sinó
també el seu drama religiós. L’artista pinta buscant consol i
deixant aquí de costat els assumptes tradicionalment usats, que són
els extrets de l’Escriptura. Olivera, xiprer, camp i cel, això
és, els elements de la natura, són les limitades eines formals que
Van Gogh explota per donar cos al seu estat d’ànim. Alhora les
estrelles, llunyanes, misterioses, dinàmiques, i el firmament, que
no té límits i és el lloc de Déu, li serveixen per expressar
l’anhel religiós de forma innovadora, amb un element de la
natura; el pintor, a una de les seves cartes, diu cercar una pintura
que pugui donar consol, però sense tornar al romanticisme o a les
idees religioses. Una altre interpretació ens parla d’un cel
apocalíptic que contrasta amb la pau del poble. El cel representa
els seus moments de desesperació i les seves crisis nervioses de
les que era conscient, i el poble els moments de pau entre crisi i
crisi.
d)
Funció: En aquest
quadre l’artista ha aconseguit donar forma a la seva crisi íntima,
que té un component religiós important, mitjançant una temàtica,
els paisatges, aparentment seculars; Van Gogh, com a home del seu
temps, busca en la natura les respostes que, a les seves qüestions
sobre l’infinit, la vivència religiosa tradicional no pot donar.
Brak komentarzy:
Prześlij komentarz