- La vicaria
- Autor: Marià Fortuny
- Cronologia: 1867-1870
- Estil: Realista
- Mides: 60 x 94 cm
- Tècnica: oli sobre fusta
- Tema: escena costumista o de gènere.
- Localització: MNAC
Biografia
de l'autor: Nascut
a Reus, Marià Fortuny és considerat el millor pintor espanyol del
segle XIX després de Goya. Abans de començar els seus estudis de
Belles Arts a l’Escola de Llotja de Barcelona, va treballar amb un
orfebre a la seva ciutat natal (Reus), de qui, segons la crítica,
podria haver après el gust per la minuciositat. Pensionat per la
Diputació de Barcelona, es va traslladar a Roma el 1858, on va tenir
un gran èxit amb les seves escenes costumistes ambientades al segle
XVIII. El 1860 va fer un petit parèntesi i va viatjar al Marroc com
a pintor de guerra al costat del general Prim, també de Reus. Això
li va permetre realitzar grans quadres de temàtica bèl·lica, però
el més important és que durant aquesta estada va descobrir la
lluminositat vibrant del nord d’Àfrica i els grans espais plans i
buits del seu paisatge i que, a partir d’aquest moment esdevindria
dues constants en les seves obres. Les seves obres van tenir un gran
èxit comercial i van assolir preus excepcionals.
Descripció
formal: L’obra
s’estructura a partir de la gran perspectiva que estableix el
pintor, el punt de fuga de la qual se situa en la firma dels papers
matrimonials per part del nuvi, sota la mirada atenta del testimoni i
de l’ajudant del vicari. En el mateix pla horitzontal, darrera
d’ell se situen la seva esposa, els familiars, una figura
descamisada que demana almoina per les ànimes del purgatori i un
senyor amb el cap cobert que sembla que esperi el seu torn assegut. A
l’esquerra del quadre i desvinculat de l’acció, apareix el
vicari que, a la seva taula, atén un senyor. A més d’aquesta
escena principal, Fortuny pinta un segon grup de personatges més
propers a l’espectador, que representarien el poble, que té com a
referència un torero i una maja, personatges típics de la imatgeria
espanyola. En la composició de l’escena, també són interessants
dos conceptes: el gran espai buit que s’estén a la part inferior
de la tela i que ajuda a potenciar la perspectiva mitjançant les
línies del terra, i la col·locació de la làmpada daurada que
penja del sostre i del braser, que ajuden l’artista a equilibrar
visualment i pictòricament la composició. L’obra adquireix un
dinamisme notable, principalment gràcies a l’actitud de diàleg i
a la gestualitat dels personatges, que permet a l’espectador
concebre el quadre com a diverses escenes interrelacionades. Un altre
aspecte a destacar és el virtuosisme de la pinzellada, que es pot
observar en la minuciositat dels luxosos vestits que llueixen els
personatges, així com en els detalls de ferro forjat o en la
policromia de les parets. A la vegada, presenta un cromatisme
exacerbat, que aporta a l’obra una gran intensitat lumínica.
Temàtica:
L’acció
de l’obra transcorre en una vicaria típica del segle XVIII i
reflecteix una escena molt habitual en la vida social europea: el
moment de la firma, per part dels contraents, de la documentació que
legalitza la seva unió matrimonial. La idea d’aquest tema sembla
que li va sorgir després d’haver visitat diverses vegades la
sagristia de l’església de Sant Sebastià de Madrid, on el mateix
artista va fer els tràmits del seu matrimoni. Tanmateix, la imatge
representada no il·lustra una vista real d’aquesta església,
perquè durant el llarg procés creatiu Fortuny també es va inspirar
en les nombroses capelles romanes que va poder contemplar en la seva
estada a Roma. L’obra, inclosa dins el gènere del Tableautin
(teles de petit format de factura minuciosa i abocadores de l’època
setcentista) s’ha considerat com la imatge paradigmàtica d’un
dels estereotips vigents més típics de l’imaginari europeu des
del romanticisme: la societat espanyola està dominada per les
tradicions, els costums i els usos arcaics i ancestrals.
Models
i influències: La influència
més gran rebuda per Fortuny va ser l’obra de Goya, que va tenir
l’oportunitat de conèixer en les seves visites al museu del Prado
de Madrid. La seva empremta es pot notar tant en les solucions de la
composició com en la inclusió de personatges populars i típics
espanyols. D’altra banda, l’estada al Marroc durant la guerra el
va portar a introduir a la seva obra una intensitat cromàtica més
gran, plena de llum i d’exotisme. El seu virtuosisme pictòric, les
seves solucions compositives arriscades i el seu cromatisme exacerbat
van ser el punt de referència de la pintura espanyola de la darreria
dels segle XIX.
Brak komentarzy:
Prześlij komentarz