Història Tema 5.Transformacions agràries i expansió industrial al s.XX i Tema 6.Societat i moviments socials al s.XIX

Tema 5: Transformacions agràries i expansió industrial al segle XIX

1. LES TRANSFORMACIONS DE L'AGRICULTURA
   1.1 LA CONSOLIDACIÓ DE LA PROPIETAT PRIVADA DE LA TERRA
   Els liberals del segle XIX tenien una nova concepció jurídica de la propietat que implicava l'eliminació de les reformes pròpies de l'Antic Règim i la consolidació de la propietat privada de la terra, que era element molt important a la nova organització capitalista d'economima. Per tant, això és va anomenar reforma agrària liberal. L'objectiu d'aquesta reforma era alliberar la terra de les traves que posava l'Antic Règim (desenvolupament de la propietat i de l'economia de mercat).
   La reforma de la propietat volia millorar la producció agrària. Les mesures principals de la reforma van ser l'abolició de les senyories i dels drets jurisdiccionals, la desvinculació de la propietat i la desamortització de les terres de l'Església i dels béns comunals. Per això, la terra va ser una mercaderia que es podia vendre i comprar. Hi va haver més mesures per als propietaris, que donaven més llibertat per disposar de les seves terres i dels productes que obtenien amb elles.
   1.2 ELS EFECTES DE LA REFORMA AGRÀRIA
   L'abolició de les senyories i dels drets jurisdiccionals no va significar. Molts pagesos reclamaven la propietat de la terra que conreaven, van quedar lliures de rendes senyorials, però la situació no va millorar gaire. Després de la reforma es van convertir en arrendataris o en assalariats d'un propietat privat i el problema de les jornalades es va fer més greu.
   La desvinculació de la terra i les desamortitzacions van permetre la sortida al mercat de milers de propietats, on van comportar una modificació de la propietat territorial. Com a conseqüècia d'aquest procés, van canviar l'amo de molts edificis i de parcel·les agràries, això va provocar un increment de propietaris. Molts dels nous propietaris estaven més interessants en aconseguir les rendres i no invertir en la terra. La majoria d'ells no eren conreadors directes.
   La desamortització no pot ser considerada un fracàs, perquè va complir alguns objectius com finançar la guerra carlina,...
   A Espanya la producció agrícola va augmentar.
   Els objectius de la reforma agrària era eliminar les terres amortotzades, consolidar la propietat privada i incrementar la producció agrícola.
   1.3 LES NOVES FORMES DE PROPIETAT A CATALUNYA
   La consolidació de les reformes de propietat va prendre a Catalunya un camí diferent del que va seguir a la resta d'Espanya.
   Lleis de desvinculació eren dictades pels governs liberals espanyols. La noblesa catalana continua rebent els ingressos dels censos emfitèutics, estava molt afeblida per la pèrdua de capital dels anys anteriors, per la conseqüència de l'augment dels preus i de l'oposició de molts pagesos a pagar les rendes senyorials. Això va causar que els nobles tenien que vendre una part del seu patrmoni agrari en benefici de la burgesia urbana i de pagesos (antics emfiteutes).
   A Catalunya la desamortització no va generar un traspàs de la propietat, perquè la propietat de l'Església i dels municipis eren menors. Es va oferir als pagesos la possibilitat de redimir en cens que pagaven i d'accedir a la propietat.
   L'abolició dels drets senyorials i dels delmes són factors que van consolidar el control de la pagesia sobre la terra. Els contractes de conreu a llarg termini pertenien al pagès arrendatari i van aplicar algunes millores per poder incrementar la producció. Gràcies a això, a Catalunya hi ha haver una evolució d'agricultura, que va ser superior a la d'altres zones d'Estat.
   1.4 ELS LÍMITS DEL CREIXEMENT AGRARI ESPANYOL
   La conseqüencia més important de la reforma agrària liberal va ser la rompuda de noves terres no conreades. La superfície agrària va augmentar des de 10 milions a 16 milions d'hectàrees que va fer que hi hagi un augment de la població i el poder de prescindir les importacions de cereals.
   Al 1860 la majoria expansió de conreus va ser la dels cereals, que representava un 80 % del sòl agrícola espanyol. El segon producte molt important va ser la vinya, que es va convertir en un producte d'exportació. El blat de moro també era molt important, sobretot el de les patates. Per això, la ramaderia va empitjorar. Va augmentar la cabanya porquina.
   Gràcies a un increment de la superfícies hi va haver un augment de la producció agrícola.
   El lent augment de la productivitat era causat per la falta de les millores tècniques. Però això, a Submeseta i a Galícia moltes families no podien alimentar als seus fills (Minifundisme).
   A Castella la Nova, Extremadura i Andalusia la gran propietat tampoc no va ajudar a millorar la productivitat. La majoria dels propietaris eren interessats només per obtenir beneficis fàcils, això va frenar la innovació agrícola. Tot això va provocar una intensa conflictivitat pagesa al llarg del segle XIX.
   1.5 L'EXPANSIÓ AGRÍCOLA CATALANA
   Hi va haver un augment de la producció argícola gràcies a l'especialització i a l'intensificació de l'ús del sòl, que van ser afavorides per les transformacions de la propietat. La productivitat es situava per sobre de la mitjana espanyola, però per sota dels països d'Europa. Per tant, la prosperitat de l'agricultura catalana va acomplir una funció cabdal per a l'arrencada del procés d'industrialització.
   La vinya per poder obtenir vi va haver de construir el motor principal d'una agricultura cada vegada més especialitzada per comarques, però les oliveres i els arbres fruiters van tenir una importància considerable. Gràcies als beneficis que va obtenir la productivitat de vinya va augmentar la superfície. A les comarques de Barcelona o Tarragona es podien considerar de monocultiu vitícola.
   El vi va ser exportat a les colònies antillanes i també a tot l'Espanya. A partir de la plaga de la fil·loxera va augmentar aquest conreu. La demanda francesa de vi va provocar un increment de les explotacions i els preus van pujar. Es coneix com a època de l'edat d'or de la viticultura.
   El conreu dels cereals i de llegums es va reduir o ve augmentar molt lleugerament. Això va comportar un dèficit alimentari, perquè la producció d'agricultura catalana no era suficient per cobrir les necessitats de la població. Es va construir el canal d'Urgell, que irrigava les comarques de la Noguera, l'Urgell i el Segrià. Per millorar la producció es va començar a conrear l'arròs al delta de l'Ebre.
2. L'EVOLUCIÓ DEMOGRÀFICA
   2.1 EL CREIXEMENT DE LA POBLACIÓ
   Al 1800 a Espanya hi va haver 11,5 milions d'habitants i al 1860 ja n'hi havia 18,5 milions. Amb aquestes xifres podem observar que hi va haver un augment molt gran de la població espanyol, fins 60 %. Les causes d'aquest augment va ser la desaparició de determinades epidèmies, la millora de la dieta i l'expansió d'alguns conreus (blat de moro i les patates). Però el creixement d'Espanya va ser un dels més baixos al continent europeu, es degut a la causa del manteniment.
   Hi va haver una mortalitat elevada, sobretot infantil causada per les males condicions sanitèriess i per l'impacte de les epidèmies, tot això va molt relacionat amb la pobresa de la majoria de la població. Les malalties van ser relacionades amb la manca d'higiene. Una mala collita era suficient per provocar una gran escassetat d'aliments, que provocava fam, desnutrició i un augment de la mortalitat. Això és diu, creixement limitat.
   A Catalunya el creixement econònic més elevat va fer que la població augmenti, des de 0,9 milions al 1797 a 1,9 milions al 1900, això significa que hi va haver una doblació de la població. Aquest increment de la població va ser degut a una davallada de la mortalitat, com a conseqüència d'una millor alimentació i de la disminució de les epidèmies. La taxa de natalitat era força elevada i la mortalitat dels infants va baixar, menys en els centres urbans. Per això, el procés de transició demogràfica a Catalunya va començar durant la segona meitat del segle XIX.
   2.2 L'ÈXODE RURAL I EL CREIXEMENT URBÀ
   El procés d'urbanizació va ser limitat per culpa de la modesta transformació industrial i de endarreriment agrari. El creixement de les ciutats va ser lent.
   Fins l'any 1860 les migracions van ser de poca magnitud, però des d'aquesta data hi ha haver un augment de la població urbana. El creixement més important era a Madrid (capital) i a Barcelona (nucli industrial i punt de destinació). La majoria de la població espanyola continuava sent rural. Hi va haver un resultat irregular de la població, que es deia dualisme.
   A Catalunya els moviments migratoris interiors van ser força intensos i en dues direccions: del camp a la ciutat i de l'interior a la costa. A Barcelona i als nous nuclis industrials va augmentar la població. La majoria dels nuclis industrials es situaven a la costa i les comarques del Pirineu i el Solsonès van perdre un 40 % de la seva població. Això va fer que hi hagi un increment de la urbanització de Catalunya.
   2.3 LES MIGRACIONS TRANSOCEÀNIQUES
   A les últimes dècades del segle molts espanyols han hagut d'emigrar a ultramar. Aquesta gent va voler millorar les seves condicions de vida.
   Els focus d'emigració van ser Galícia, Astúries, Cantàbria i les Canàries, són llocs on hi havia llocs de treball i eren zones amb escassetat de terres. La destinació més important era Hispanoamèrica, sobretot l'Argentina, Mèxic, Cuba i el Brasil. Molts catalans també van migrar cap a Cuba. Es calcula que al 1860 hi va marxar aproximadament 200.000 persones d'Espanya cap a Amèrica, on el continent Americà oferia moltes oportunitats i hi havia una facilitat del viatge gràcies als vaixells de vapor. Els gallencs van ser el contingent emigrant més important, des de 1853 fins 1882 hi van emigrar a Amèrica uns 325.000 de persones, que es el 60 % de la població espanyola.
   Els espanyols emigraven a Amèrica per qüestions laborals, però el moment més important d'aquestes emigracions va ser entre els anys 1900 i 1929 (Primera Guerra Mundial) hi va marxar més d'un milió de persones amb el propòsit de fer fortuna al nou continent ('' fer les Amèriques'').
3. LA INDUSTRIALITZACIÓ DE CATALUNYA
   3.1 LA INDÚSTRIA TÈXTIL CATALANA
   Es va començar la indústria moderna de Catalunya en el sector tèxtil cotoner. Tot això comença en les fàbriques d'indianes que van augmentar la producció i havien incorporat les primeres filadores mecàniques.
   El procés de mecanització: hi va haver un salt a una economia industrialitzada ¡, en la qual es va introduir la màquina de vapor i es va mecanitzar el procés productiu. La mecanització es va iniciar abans de la filautra. Les causes de la ràpida mecanització de la filautra podem destacar l'escassetat relativa de mà d'obra. Hi va haver un augment dels salaris gràcies a la repatriació de molts capitals espanyols de les colònies americanes que es van independitzar.
   La mecanització va comportar un augment de la producció i una disminució dels costos. Els preus més baixos van estimular la demanda que va augmentar amb la protecció aranzelària i la substitució de les peces de llauna per les de cotó. Es va provocar una fase de creixement del sector tèxtil. Durant la Guerra de Secessió dels Estats Units hi va haver una fam de cotó, perquè els empresaris tenien dificultats per obtenir matèries primeres.
   Es va iniciar la nova fase expansiva que va tenir tres procesos: la mecanització del tissatge, la transformació dels edificis industrials i la substitució energètica. S'utilitzava l'energia hidràulica que va comportar un canvi en la localització de les fàbriques i la creació de colònies al costat dels rius.
   Característiques de la indústria tèxtil: La indústria catalana es caracteritzava en la indústria lleugera. Van predominar les indústries intensives en capacitat empresarial i comercial. Hi va haver un predomini de les petites i mitjanes empreses, i es va mantenir una producció domèstica.
   Hi havia dues limitacions importants; primera, la pobresa del subsòl català, escàs en carbó les dificultats del transport. Una bona part del carbó que consuimien els catalans proveïa de Gran Bretanya. I segona, la feblesa del mercat espanyol (pagesos amb poca capacitat adquisiva).
   La localització industrial; l'objectiu era reduir els costos, la majoria de les indústries es trobaven a les costes, sobretot a les comarques de Barcelonès, Maresme i Garraf. Per poder obtenir energia hidràulica la indústria es va desplaçar cap a les comarques del Besòs, el Llobregat, el Cardener i el Ter.
   3.2 VAPORS I COLÒNIES
   Vapors i colònies eren dos models d'organització de la producció industrial. Els vapors es donava a les indústries tèxtils que utilitzaven l'energia del carbó. Estaven situats als barris industrials de les ciutats costaneres.
   Hi ha haver dificultats per proveir carbó a bon preu va fer que es cressin les colònies, que estaven lluny dels nuclis urbans i es situaven al costat dels rius per poder obtenir energia hidràulica. A les colònies s'hi van establir unes relacions dominades pel paternalisme dels amos i amb poca conflictivitat social.
   L'organització de la producció en colònies tenia inconvenients, perquè exigia unes construccions comlexes i es va reduïr el procés de producció. Els costos del transport eren alts. Però l'organització de la població en colònies també va tenir avantatges com per exemple, tenien aigua gratuït, mà d'obra més barata i beneficis fiscals.
   3.3 LA DIVERSIFICACIÓ INDUSTRIAL
   La indústria tèxtil que era un sector que predomia, no va fer que no hi hagi desenvolupament dels altres sectors. El sector de la llana va créixer gràcies a la macanització i a la indústria de la màquina de vapor que es situava a Sabadell i a Terrassa. La metal·lúrquiga a Catalunya va tenir un paper subsidiari. La Maquinista Terrestre i Marítima va ser creada al 1855 a Barcelona, va ser molt important. La indústria química va avançar molt, va ser lligada amb la producció d'àcids.
   Al 1875 es va instalar la primera instal·lació elèctrica d'Espanya i dos anys després es va establir la primera comunicació telefònica entre Barcelona i Girona. Al 1881 es va crear la Sociedad Española de Electricidad.
   Les manufactures tradicionals van continuar el seu desenvolupament i van fer un paper important en la diversificació industrial de Catalunya. També es va iniciar la producció de gas . El creixement industrial va potenciar el desenvolupament dels serveis.
4. L'ESTRUCTURA INDUSTRIAL D'ESPANYA
   4.1 LA INDÚSTRIA SIDERÚRGICA
   La siderúrgica va ser el sector que va acompanyar el sector tèxtil en la implantació de la indústria moderna. Aquest sector va ser molt lligat al desenvolupament del ferro i del carbó.
   Les primeres siderúrgies: a Andalusia hi va haver els primers intents de crear la siderúrgia moderna. S'hi van instal·lar els Altos hornos Heredia, que van ser els primers que van introduïr a Espanya el forn anglès i l'afilament del ferro colat. Per tant, la producció siderúrgica andalusa va ser hegemònica. Aquest primer intent va fracassar. Per això, els costos de la producció van ser més elevats. Al segle XIX, la siderúrgia va entar en una decadència definitiva.
   Per el fet de que en Astúries hi havia jaciements, aquesta regió es va convertir en el centre siderúrgic d'Espanya. Les seves mines de carbó van afavorir la localització de les siderúrgies a prop dels centres miners. La producció de ferro va créixer. Es va reduïr la producció, però siderúrgia d'Astúries va mantenir la primancia, perquè era la única zona d'Espanya que tenia carbó mineral.
   L'hegemonia de Biscaia: al 1876 va arribar el carbó de coc gal·lès a Bilbao que es va consolidar la indústria siderúrgica al País Basc. El poder calorífic més alt del carbó gal·lès i el preu més baix van comportar la pèrdua de competivitat de les empreses asturianes, que van tenir costos mots alts. La consolidació d'un eix comercial entre Bilbao i Cardiff (exportació de mineral de ferro a Gran Bretanya i la importació de carbó gal·lès als forns bascos) va tenir un paper de primer ordre en la industrialització del País Basc.
   Es va construir empreses siderúrgiques basques; Vizcaya (1882) i Sociedad Anónima Altos Hornos y Fábrica de Hierro Acero de Bilbao (1885). Al 1885, Altos Hornos de Vizcaya va instal·lar el primer convertidor Bessemer d'Espanya, que fabricava hacer. Gràcies a això, la producció de ferro a Biscaia representava un 20 % del total espanyol.
   4.2 LA LENTA EXPANSIÓ INDUSTRIAL
   Catalunya i el País Basc tenien una estructura industrial moderna (producció tèxtil i la siderúrgica).
   La indñustria agroalimentària tenia un paper econòmic rellevant, que epresentava més de la meitat del total industrial d'Espanya i que a Andalusia, Astúries, les Canàries i Extremadura arribava al 75%. A València els beneficis van estimular la creació d'indústries. A Aragó es va consolidar una important indústria farinera. En la majoria dels casos es tractava d'indústries locals per un mercat proper. A Madrid també es va crear una indústria tipogràfica i editorial com a sector capdavanter.
   El sector metal·lúrgic i químic representaven només el 3% de la indústria, però anaven millorant al llarg del segle. El procés d'urbanització (indústria del gas) es va estendre per Barcelona, Madrid, Bilbao, Saragossa i Sevilla. La indústria químia no va tenir un desenvolupament significatiu fins al segle XX.
   4.3 LA PRODUCCIÓ MINERA
   Hi va haver una explotació dels jaciments miners del subsòl espanyol. Els dos minerals més importants va ser el ferro i el carbó.
   Hi havia un augment de la demanda de carbó que va ser afavorit per la màquina de vapor i pel desenvolupament de la siderúrgia. A moltes zones d'Espanya hi havia jaciments, però a Astúries la mineria del carbó va assolir un desenvolupament més gran, perquè hi havia més recursos i facilitat per accedir al transport marítim.
   La mineria del ferro va ser un sector en expansió. L'escassetat de la demanda interior va fer que la majoria part de la producció fos destinada a l'explotació. Una bona part era exportada cap a Gran Bretanya, però també a Alemanya, França i Bèlgica.
   La desamortització del subsòl: La llei de mines del 1868 va suposar la fi del a reglamentació de les concessions miners i la liberalització del sector, que va iniciar l'explotació massiva dels jaciments espanyols. L'expanció de la producció està dividida en tres factors; l'augment de la demanda internacional, els avenços de les tècniques i l'endeutament crònic de la hisenda espanyola.
   L'explotació dels jaciments miners espanyols va crésixer molt. El plom de Linares, La Carolina i el coure de Riotinto, el mercuri d'Almadén, el zinc de Reocín. La majoria de que se'n va treure es va exportar. L'extracció d'aquest recursos va tenir efectes molt minsos, perquè la majoria era exportada.
5. EL FERROCARRIL I EL MERCAT
   5.1 LA CONSTRUCCIÓ DEL FERROCARRIL
   A Espanya es va iniciar la xarxa ferroviària al 1855, amb la llei general de ferrocarrils.
   Etapes de la construcció del traçat: tres fases; la primera gran expansió del traçat es va fer entre els anys 1855 i 1866, la crisi financera del 1866 va provocar un període de que no es constuïa el traçat. Els ferrocarrils produïen uns beneficis molt escassos. Després de la crisi es va iniciar una nova etapa constructiva durant la qual es va completar el traçat de la xarxa. Però només van continuar les companyies actives la del Norte i la MSA, les altres van dessaparèixer per el fet de la fallida anterior.
   Els efectes del ferrocarril sobre l'economica: es va consolidar una estructura radial de la xarxa amb centre de Madrid, que va fer que hi hagi dificultats entre les zones més indústrials i dinàmiques. Després es va fixar un ample de via més gran que el de la majoria de les línies europees. Per poder augmentar la potència de les locomotores s'havia de instal·lar calderes de vapor més grosses. La llei va autoritzar les comanyies constructores a importar tots els materials necessaris per a la construcció de la xarxa ferroviària ''aranzels duaners''.
   5.2 LES DIFICULTATS DEL MERCAT INFERIOR
   Es van suprimir els impostos de pas i es van eliminar les taxes i els impostos indirectes sobre el comerç.
   Es va crear un sistema de transport que permetia el trasllat de les mercaderies de les zones productores a les consumidores molt ràpid i a un cost raonable. Malgrat les seves limitacions, el ferrocarril va ser indispenasable. Era un sistema de transport massiu, barat i ràpid que afavoria l'intercanvi de persones i de mercaderies entre les diferents regions, i augmenta el comerç interior.
   El comerç de Catalunya amb la resta d'Espanya es va intensificar i una gran part de la producció industrial catalana es va dirigir al mercat espanyol. Aliments i primeres matèries arribaven a Catalunya procedents de la resta de la Península. L'energia del vapor es va amplicar a les embarcacions i la navegació es va convertir en un dinamitzador del comerç a llarga distància. El port de Barcelona es va consolidar com un dels més importants per l'entrada i sortida del comerç català.
   Hi va haver problemes, escàs desenvolupament industrial de moltes regions espanyoles, predomini de l'economia agrícola amb una productivitat baixa, escassa capacitat adquisitiva d'una bona part de la pagesia i manca de la demanda.
   5.3 L'AUGMENT DEL COMERÇ EXTERIOR
   Durant el segle XIX, les exportacions espanyoles van créixer a un ritme similar al del conjunt d'Europa. Es poden diferenciar dues grans etapes; del 1815 a 1850 hi va haver un creixement modest, però sostingut. I la segona etapa, del 1850 a 1900 de major augment per la influència de l'expansió internacional.
   Les exportacions més revellants eren l'oli i el vi i les importacions el teixits de cotó i lli. Després a la segona meitat del segle, era el cotó en floca i el carbó (importacions), els minerals s'havien afegit als productes agraris.
   Les relacions comercials amb l'exterior es veuran alterades amb la pèrdua de les colònies americanes. A partir del 1850, Espanya es va anar vinculant cada vegada més a les economies més avançades d'Europa i els marcat van ser substituïts per França i Gran Bretanya. El comerç amb Cuba i Puerto Rico es va mantenir durant tot el segle. La venda dels productes catalans a les Antilles va ser molt important i va permetre finançar l'adquisició del cotó en floca nord-americà i del carbó gal·lès.
   5.4 LLIURECANVISME I PROTECCIONISME
   Hi va hever un gran debat ecònomic del segle XIX entre el lliurecanvisme i el proteccionisme. La política aranzelària del successius governs espanyols va evolucionar des d'una primera etapa de progrés del lliurecanvisme, fins al 1870, a una altra de dominada per proteccionisme. Els industrials tèxtils catalans, cerealistes castellans, sector carbonífer asturià i siderúrgics bascos pressionaven els governs per protegir els seus productes. Això va obstaculitzar la vinculació amb el mercat extrior. Fins al 1874 Espanya va fer un esfor´de liberalització del comerç exterio. Sembla que l'endarreriment industrial espanyol va ser el resultat de múltiples factors; inestabilitat institucional, endarreriment agrari, manca d'una reforma fiscal, … que va ser dintre d'un marc geogràfic de recursos naturals.
6. HISENDA, BANCA I DINERS
   6.1 HISENDA I DEUTE PÚBLIC
   Al 1845 el govern liberal va impulsar una reforma fiscal per eliminar les exaccions fiscals dels privilegiats i augmentar la recaptació sobre la base de la igualtat davant d'impostos. Els nous impostos directes no van incloïr les rendes personals, que van construir un dels ingressos més grans de les hisendes públiques dels països avançats d'Europa. Per això l'Estat no va aconseguir un augment de la recaptació en els termes esperats.
   Les finances de l'Estat van perpetuar novament el dèficit de la hisenda pública, que tenien que finançar-se a partir del crèdit exterior, feien consessions importants a grups estrangers a canvi de fons, i sobretot a través del deute públic, que feia que hi hagi encara més endeutament. L'Estat va haver de declarar-se en fallida per el fet de que no va complir les oblagacions com, el pagament d'interessos i d'amortitzacions. Això va fer que es perdi la confiança dels prestadors internacionals, per tant cada vegada es negociava les condicions pitjors per l'Estat, que provoca encara més el problema financer.
   6.2 EL SISTEMA FINANCER
   En el segle XIX el banc espanyol més gran va ser el Banco Español de San Fernando, creat al 1829. Al 1844 es va fundar dos bancs més, el Banco de Isabel II i el Banc de Barcelona (banca autòctona catalana). La fundació del Banc Hispanocolonial no va aconseguir crear un sistema de crèdit poderós per finançar la indústria. Al 1831 es va iniciar el funcionament de la borsa de Madrid i el de la Barcelona al 1860.
   Al 1856 es va crear el Banco de España. La indústrialització basca va afavorir el sorgiment d'un sector bancari per donar al seu finançament industrial. Així es va crear el Banco de Bilbado (1856) i el Banco de Vizzcaya (1902).

Tema 6: Societat i moviments socials al segle XIX

6. DE LA SOCIETAT ESTAMENTAL A LA SOCIETAT DE CLASSES
   1.1 LA DISSOLUCIÓ DELS ESTAMENTS PRIVILEGIATS
   A Catalunya, com a resta d'Espanya, els estaments van deixat d'existir amb la configuració de l'Estat liberal al segle XIX. Les noves lleis impulsen la igualtat jurídica de tots els ciutadans. Tots els grups socials pagaven impostos, eren jutjats per les mateixes lleis i pels mateixos tribunals i gaudien de drets polítics iguals.
   Per tant, el conjunt de la població constituïa una sola categoria jurídica, la dels ciutadans. Les diferències socials continuaven existint, ja que provenien de diferents graus de riquesa. En la nova societat es podia ascendir en l'escala social. Els ciutadans quedaven definits per la seva pertinença a una classe social.
   La noblesa: es van suprimir les lleis que els beneficiaven, hi ha haver un pèrdua d'alguns privilegis. Es van anular els drets nobiliaris de no pagar impostos. Van mantenir la seva importància social, econòmica i política. Es va integrar en l'estrat més alt de la nova burgesia.
   Clero: el procés de desamortització i desvinculació va privar a l'església de moltes de les seves terres. La llei d'exclaustració va fer que molts convents quedessin buits, que els béns fossin desamortitzats i que alguns dels seus tresors acabessin dispersos o malmesos. El clero va minvar de manera considerada a mitjan segle XIX.
   Malgrat tot això, l'Església Catòlica mantenia una gran part del seu poder. La jerarquia eclesiàstica van continuar exercint una gran influència política i social. Durant el regnat de Isabel II va estar present en cercles influents de pobles i ciutats, formà part de la camarilla reial. Formaven part del senat. Durant l'època de la Restauració, hi va haver un augment del nombre de clergues i de membres d'ordre reliogios, sobretot els que es dedicaven a l'ensenyament. Tenien alguns privilegis com per exemple no podien ser tancats a les presons comunes i l'exempció d'obligacions militars.
   1.2 UNA NOVA ORGANITZACIÓ DELS GRUPS SOCIALS
   A Espanya, especialment a Catalunya s'hi constitueix dos grans grups socials; burgesia que tenia la riquesa urbana i Proletariat que era format pels que només tenien el salari pel seu treball manual.
   Burgesia: eren grups formats per alta noblesa, esdevinguda propietària agrícola i persones no nobles que s'havien enriquit.
   Després hi havia la petita, mitjana i urbana burgesia que tenia càrrecs de l'administració, funcionaris, comerciants,.. (gran diversitat de situacions).
   Classe traballadora: era formada per petits artesans, feien el servei domèstic. Eren els treballadors del comerç i el nou proletariat. Les desiguals de riquesa i les dures condicions de vida van donar lloc a nous moviments socials i a ideologies polítiques. Reclamaven millores salarials i laborals i denunciaven el capitaisme com un sistema social injust.
7. ELS NOUS GRUPS DIRIGENTS
   2.1 LA PERVIVÈNCIA DE LA NOBLESA
   L'alta noblesa espanyola va incrementar el seu poder econòmic. Van conservar la major part de les terres i també van adquirir algunes de les desamortitzades. A mitjans del segle XIX, Espanya era un país agrari i la noblesa esra la que més terres tenia.
   El destí de la petita noblesa va ser diferent; els hidalgos eren molt abundants a la zona cantàbrica i al nord de la Meseta, on van perdre el privilegi principal (exacció d'impostos). Van anar desapareixent.
   La noblesa catalana s'havia empobrit a principis del segle. Els propietaris agrícoles provenien de l'aristocràcia i van prendre part en la formació de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, que era un organisme actiu en la defensa dels interessos dels propietaris agraris.
   El poder de la noblesa espanyola provenia de la influència política i social. Durant el regnat de la Isabel II, formaven part de la cort i això els feia obtenir privilegis, participaven en els negocis i càrrecs polítics i militars. A L'últim quart del segle XIX es va começar a perdre el poder econòmic de la influència política.
   2.2 ELS GRUPS BURGESOS
   El procés d'industrialització i d'implantació del capitalisme va anar conformant una burgesia vinculada als negocis, el comerç, la banca i el capital estranger. Una sèrie d'actius negociants van engrandir les seves fortunes gràcies a les concessions estatals i a les operacions de crèdit. Van comprar deute públic de l'Estat i també van ser inversors de la borsa. Algunes també van adquirir a propietats desamortitzades. Van engrossir les files dels propietaris agrícoles i es van convertir en rendista.
   Els burgesos tenien orígens regionals diferents, procedien de Astúries, Cantàbria, País Basc Sevilla i Cadis, però el centre de les seves operacions era Madrid.
   2.3 LA BURGESIA INDUSTRIAL CATALANA
   Entre el 1838 i el 1868 la burgesia catalana que es situava sobretot a Barcelona, va viure un moment d'esplendor que va ser lligat al desenvolupament de la indústria.
   Entre aquest grup hi havia antigues famílies que es van dedicar als negocis mercantils. També industrials del cotó i del ferro, propietaris de finques urbanes a l'especulació immobiliària i nova generació d'indians que havien repatriat capitals de les colònies americanes.
   Dins de la burgesia la més important era la burgesia industrial que es consentrava a Barcelona, el Maresme i a la zona d'Igualada. Es van agrupar en la defensa dels seus interessos. Van constituir al 1826 la Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de Cotó, transformada al 1847 en la Comissió o Junta de Fàbriques que integrava els fabricans. Va néixer Foment del Treball Nacional que juntament amb la Cambra de Comer van dominar la vida econòmica dels catalans al final del segle.
   La burgesia industrial catalana va ocupar un lloc secundari. Es va preocupar d'aconseguir de l'Estat liberal la política proteccionista per a la seva indústria. La feblesa numèrica, escàs del poder econòmic i la localització perifèrica no va fer possible el model de societat industrial més productiu.
   2.4 LES CLASSES MITJANES
   Van constituir una franja intermèdia. Representaven menys del 5% de la població espanyols. Eren formades per propietaris de terres miyjans, comerciants, petis fabricants,.. La seva riquesa era menor que la de les classes dirigents i els seus ingressos eren desiguals. El desenvolupament va anar lligat al creixement urbà i l'axpansió de l'administarció i dels serveis.
   Al 1860 el cens espanyol mostra un col·lectiu important d'assalariats públics (mestres, funcionaris,..). També hi va haver un conjunt de professionals liberals que eren agrupats en tress cossos; uns eren relacionats amb les lleis, els altres amb la construcció i en la propietat immobiliària i el últims amb salut.
   Compartien amb els grups poderosos un estil de vida. La seva capacitat econòmica era limitada i hi havia una diferència important entre la petita burgesia de les grans ciutats com Madrid o Barcelona.
8. LES CLASSES POPULARS
   3.1 ARTESANS I GRUPS URBANS
   Malgrat que els privilegis gremials van desapareixer a Espanya al segle XIX la pervivència del món artesà tradicional va ser molt important. Hi va haver un fort sector artesà a les zones rurals, on feien productes manufacturats. Al 1860 hi va haver 666.000 mil de persones en oficis artesans i 556.000 mil ajudants d'aquests. A Catalunya, els menestrals, constituïen petits artesans i comerciants, que feien crítiques al model liberal.
   El creixement urbà va provocar la concentració a les ciutats d'una sèrie de treballadors de serveis, com, treballadors de la nateja, petits funcionaris, empleats de banca,... Entre les classes més humil hi predominaven les dones, que s'ocupaven del sector domèstic. La majoria dels treballadors eren de les zones rurals, feien moltes hores laborals, però els salaris eren molt baixos. També hi havia dones que treballaven de bugadores, planxadores, cosidores,...
   3.2 L'EVOLUCIÓ DE LA PAGESIA
   La reforma agrària liberal va concentar la propietat de la terra en mans d'un nombre reduït de propietaris. La manca d'un procés d'industrialització va frenar l'emigració a les ciutats i la majoria dels pagesos van marxar cap al camp. Va augmentar la figura del pagès sense terres.
   Al 1860 a Espanya hi havia uns 2,6 milions de jornalers i la situació dels pagesos no ha millorat.
   Al segle XIX a Espanya hi havia grans diferències regionals. A Castella la Vella, Andalusia o Extremadura no només van conservar les terres sinó que també es van enfortir amb el reconeixement de la propietat plena de les antigues senyories.
   En Castella la Nova, Aragó i València uns grups de pagesos van poder accedir a la propietat i millorat la seva situació. Hi va haver canvis al 1830 i al 1870 on la majoria dels pagesos van veure frustrades les seves apiracions. La fam de terres es va mantenir en una bona part de l'Espanya agrària. Els pagesos tenien unes males condicions de vida i el treball encara més dur. Era difícil distingui el petit propietari, arrendatari, criat o jornaler sense terres.
   Els pagesos van continuar sotmesos a relacions de tipus clientelar. Hi va haver molt analfabetisme i la marginació social. Al segle XIX a Espanya el 68 % de la població espanola representava analfabetisme. El fet de que hi va haver males condicions de vida va fer que hi hagi la conflictivitat social al camp. Hi va haver el procés d'emigració cap a les ciutats més industrialitzades.
   A Catalunya la situació era diferent, molts arrendataris emfitètics van poder accedir a la propietat i es va anar creant un grup de petits i mitjans propietaris. Altres, van accedir al domini útil de la terra que va generar una millora agrícola i augment del consum.
   3.3 EL SORGIMENT DEL PROLETARIAT
   Al principi del segle XIX és va reduir el nombre d'obrers a Espanya i la majoria d'ells treballava en la indústria tèxil catalana, per això els orígens de les classe obrera van lligats al procés d'industrialització que es va produir a Catalunya al llarg del segle XIX.
   La nova indústria es caracteritzava per l'utilització de mà d'obra assalariada, gràcies a això, la indústria cotonera catalana va donar feina a 100.000 mil persones. Al 1856 a Barcelona que va ser el nucli industrial, hi havia 54.200 obrers industrials. Les regles regulaven noves reformes de treball. L'amo de diferents indústries, donava feina a canvi d'un salari. No hi havia una jornada laboral regulada ni una protecció en cas d'atur o una malaltia. Les dones treballaven en les fàbriques juntament amb els infants majors de 7 anys, i cobraven menys que els homes. Les condicions de vida eren molt dolentes. Els treballadors vivien en cases petites sense aigua corrent. Les malalties infeccioses es propagaven molt ràpid. A Astúries i al País Basc van augmentar obrers fabrils.
9. VIDA QUOTIDIANA I COMPORTAMENTS SOCIALS
   4.1 LA VIDA SOCIAL I LES FORMES D'OCI
   El pes dels terratinents va consolidar una elit social més propera al prototip de rendista que no pas al de burgés industrial. Només a Catalunya i a les zones industrials del nord d'Espanya va ser diferent i el valor del treball va ser predominant.
   A finals del segle, una part de la classe traballadora va començar a manifestar actituds anticlericals.
   A Cataluny i a la resta d'Espanya l'ostentació de la riquesa va definir el nou gust burgès.
   Volien mostar el públic el seu poder i en la nova societat industrial i urbana les formes d'oci i les diversions van passar a comercialitzar-se.
   A Barcelona es va construir la Societat del Liceu (1844) que va inaugurà el teatre i després de l'incendi el va reconstruir. Es va estendre el gust pels jardins d'esbargiment, on hi havia restaurants i cafès on s'hi celebraven els balls. El passeig de Gràcia es va convertir en el passeig de moda de la societat elegant de Bercelona. En la vida de pobles i ciutats van adquirir la importància dels casionos i els cercles dels propietaris. Entre les classes populars urbanes es va estendre el consum d'anar als cabarets, als balls i a les revetlles. La taverna era el principal centre de reunió dels treballadors.
   La influència de les idees socialistes i anarquistes i l'augment de l'alfabetitzaciño dels obrers va afavorir la fundació d'ateneus, cases del pobles i cercles obrers.
   4.2 LES DONES EN LA SOCIETAT DEL SEGLE XIX
   El paper de la dona al segle XIX estava determinat pel manteniment d'una concepció tradicionals. En aquesta condició subidiària, sotmesa al món masculí, s'hi trobaven totes les dones. Les dones en aquesta època tenien unes certes condicions de vida i un paper social determinat.
   Les dones que pertanyien al grup de les elites tenien un destí essencal, que era el matrimoni. La llei Moyano (1856) es obligava els nens i les nenes a assistir a l'escola, però l'ensenyament es feia per separat. En l'ensenyament masculí feien una preparació per exerci una professió, en canvi en l'ensenyament femini hi predominava la costura i la doctrina cristiana.
   En les classes populars les dones obreres també treballaven. Treballaven fins a proporcions del 90 % i no tenien res en comú amb les dones burgeses. En la indústria tèxtil de Barcelona hi treballaven 5.111 homes,16.466 dones, 2.197 nens i 3.195 nenes, en aquest exemple hi podem veure la importància de les dones. També van participar en les reivindicacions obreres. La Unió Manufacturera va ser vinculada a Les Tres Classes de Vapor, que al 1872 tenia uns 10.000 associats i més de 2.000 eren dones. En el sindicat La Constància, la majoria eren dones.
   En l'àmbit rural les dones feien tota la tasca agrícola. Les dones treballaven quasi les mateixes hores que els homes, però també tenien que elaborar la majoria dels productes necessaris per a la família, fer les tasques domèstiques i tenir cura dels fills, dels ancians i dels malalts.
10. LES PRIMERES ORGANITZACIONS OBRERES
    5.1 EL NAIXEMENT DELS SINDICATS OBRERS A CATALUNYA
    Les primeres manifestacions de protesta contra el nou sistema industrial van ser violentes, clandestines i espontànies. En l'època del 1820, el ludisme va ser la primera expressió de rebel·lia obrera contra la introducció de les màquines. Alguns fins i tot van cremar les fàbriques. L'incendi més important va ser a la fàbrica Bonaplata, a Barcelona al 1835.
    Aviat es van adonar que l'origen del problema no eren les màquines, sinó les condicions de vida en el treball. L'eix de la protesta obrera es va anar centrant en les millores laborals i en la defensa del dret d'associació. Es van crear les societats de socors mutus. Els obrers lliuraven una petita quota, per assegurar-se de l'ajuda en cas d'atur, malaltia i assistència.
    Al 1840 va neixer la primera organització sindical d'Espanya; Associació de Teixidors de Barcelona que va ser lligada a la Societat de Protecció Mútua dels Teixidors del Cotó de Barcelona.
    Els primers sindicats eren federacions d'oficis. Els treballadors afiliats pagaven una quota per poder mantenir una caixa de resistència per sobre viure en cas de la Vaga. Els industrials catalans no van acceptar la proliferació d'associacions i les pressionares, perquè eren prohibides, cosa que aconseguiren amb l'accés dels moderats al poder.
    5.2 LA CONSOLIDACIÓ DEL SINDICALISME
    Amb l'arribada del Bienni Progressista es tornen a autoritzar les associacios de traballadors. El primer conflicte imporatant a Catalunya va ser la vaga contra les selfactines (1854). Que va ser una reacció violenta, on hi van cremar fàbriques i eren en contra de la nova màquina de filar. La repressió de la vaga va ser molt dura. Els patrons van demanar al govern l'aprovació de mesures repressives contra l'obrerisme. Es va prohibir les associacions obreres, es va declarar l'estat de setge, s'ordenà l'execució de Josep Barceló. Es va suspendre els contactes col·lectius que s'havien signat després de la vaga. I es va imposar l'acomiadament lliure.
    Al 1855, hi va haver la primera vaga general de l'Estat, que reclamava llibertat d'associació, establiment dels horaris fixes, formació de comissió d'obrers i patrons per dirimir conflictes laborals. Les propostes no va ser acceptades i hi va haver una intervenció de l'exèrcit. La tornada dels moderats al poder va comportar un nou decret que prohibia totes les associacions obreres.
    5.3 LES REVOLTES AGRÀRIES
    Hi va haver un augment de la població agrària assalariada, sense un creixement paral·lel del treball i dels recursos, que va provocar un problema greu, sobretot a Andalusia. En 1840 hi ha haver una onada de manifestacions i ocupacions de terres que van recórre el camp andalús. Les males collites van provocar situacions de fam, molts pagesos morien de gana. El problema va empitjorar a l'any 1855, es van produir més insurreccions que van ser reprimides per l'exèrcit i la guàrdia civil. Hi va haver més moviments a Andalusia, Castella i zones muntanyoses d'Aragó.
    Al 1861 un aixecament a Loja va assolir una gran intensitat. Entre 1860 i 1870 el bandolerisme es va entendre per Andalusia com a resposta individual i violenta a la magnitud de les desigualtats socials.
    5.4 SOCIALISME UTÒPIC I REPUBLICANISME
    Un nou corrent socialista conegut com a utopisme que pretenia crear societats igualitàries, amb propietat col·lectiva i posar fi amb les injustícies de la societat liberal. Va arrelar amb força entre els cercles més conscienciats dels assalaris espanyols.
    A Catalunya el socialisme utòtic va començar a difondre's a la dècada del 1830. El diari barceloní ''El vapor'' va públicar alguns articles sobre el tema. A la resta d'Espanya, l'utopisme es va difondre per Andalusia on el líder va ser Joaquin Abreu. Hi va haver escriptor (republicans sobretot) que van difondre el socialisme i el cooperativisme. Es va destacar Fernando Garrido, Sixto Cámara i Francesc Pi i Margall.
    El primer obrerisme va estar molt vinculat al republicanisme federal. L'arribada de les ideologies internacionacioinals comportà una bona part del proletariat català anés adoptant una actitud apolítica i propera a l'anarquisme.
11. L'ARRIBADA DE L'INTERNACIONALISME (1868-1874)
    6.1 L'ARRIBADA DE LA INTERNACIONAL A ESPANYA
    Després del triomf de la Revolució de Setembre (1868) a Espanya va arribar un enviat de l'AIT, Giuseppe Fanelli (Italià), que va viatjar a Madrid i a Barcelona per crear els primers nuclis d'afiliats a la Internacional. Guiseppe Fanelli era membre de l'organització anarquista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, que va ser fundada per Bakunin a l'any 1868, que va difondre els ideals anarquistes. Anselmo Lorenzo i Ramon Farga Pellicer (primers afiliats espanyols a aquesta organització) van creure que el programa de l'Aliança es basava en els principis generals de la Primera Internacional.
    Les associacions obrers es van expandir per tot Espanya. Hi va haver un 195 associacions que tenien uns 25.000 afiliats que proveïen de Barcelona, Catalunya i de les altres províncies d'Espanya com Andalusia i València. Al 1870 es va celebrar el primer congrés de la Federació Regional Espanyola.
    6.2 CRISI I ESCISSIÓ A LA FRE
    Paul Lafarque (gendre de Karl Marx) al 1871 va arribar a Madrid i va impulsar la creació d'un grup d'internacionalistes madrilenys més favorables a les posicions marxistes. S'hi van intergrar a aquest grup el Francisco Mora, José Mesa i Pablo Inglesias que van desenvolupar una campanya a favor de la classe obrera, que conquerís el poder polític. Es va fundar la Nueva Feredaració Madrileña (caire marxista). La majoria de les organitzacions espanyoles de l'AIT van mantenir l'orientació bakunista.
    La Internacional va ser declarada il·legal a tot Europa, però a Espanya es va continuar la seva expansió i durant la Primera Revolució es va assolir el nombre màxim d'afiliats. FRE de l'AIT va perdre força.
12. ANARQUISME I SOCIALISME (1874-1900)
    7.1 ELS CORRENTS ANARQUISTES
    Al 1881 es va fundar la bakuninista ''Federació de Trabajadores de la Región Española'', amb major importància a Catalunya i Andalusia. Una part dels anarquiestes s'organitzaven en grups autònoms revolucionaris partidaris de l'acció directe ''terrorisme'' contra els tres pilars del capitalisme. Hi va haver atemptats entre 1893 i 1897 contra Cánovas, Martínez Campos i altres polítics '' bomba del Liceu i Corpus a Barcelona''.
    La repressió directe va ser per la part de l'estat. L'anarquisme es divideix en dos corrents; els partidaris de l'acció directa individual i els partidaris de l'acció de masses, que s'anomena anarcosindicalista i va fundar sindicats a Catalunya com Solidaridad Obrera (1907) i la CNT (1910)
    7.2 EL SOCIALISME OBRER
    La nueva Fereración Madrileña es va transformar a l'any 1879 an l'Agrupación Socialista Madrileña, que va ser fundada per Pablo Iglesias i va ser el nucli originari del Partido Socialista Obrero Español. Presenta un programa de reformes immediates (dret d'associació, reunió i manifestació,...). A L'any 1886 es va públicar el el seu òrgan de premsa ''El Socialista'', el 1889 el partit s'afilià a la Segona Internacional Socialista i al 1890 va participar en la primera celebració del Primer de Maig. Al 1888, el partit va celebrar el seu primer congrés a Barcelona. El mateix es va fundar la Unió General de Treballadors. Sindicants de masses que englobava tots els sectors de la producció. Es va declarar no depenent de cap organització política. Els treballadors havien de respectar el reglament i els acord aprovats.
    El PSOE va créixer lentament a tot Espanya, però sobretot a Madrid, País Basc i a Astúries. Poc arrelament a Catalunya i Andalusia on dominava l'anarcosindicalisme.

          7.3 REFORMISME I QÜESTIÓ SOCIAL

          La duresa de les condicions de vida i del treball dels obrers va fer que alguns sectors del liberalisme                   prenguessin consciència de la necessitat de racionalitzar les relacions de treball. Els governs van                     plantejar l'oportunitat que l'Estat exercís una acció compensatòria i que reglamentés les relacions                       econòmiques i laborals.

Al 1878, lleis reguladores dels treballs perillosos per als nens, es va crear asils per a invàlid laborals i els barris pels obrers. Al 1883 e va fundar la Comissió de Reformes Socials. La major part de les lleis reguladores de les condicions de treball i de negociació col·lectiva no van ser aprovades fins a les primeres dècades del segle XX.