- Títol: Palau de la Música Catalana
- Autor: Lluís Domènech i Montaner
- Cronologia: 1905-1908
- Estil: modernista
- Tipologia:auditori
- Materials:ferro, vidre, ceràmica i maó.
- Localització: Barcelona
Biografia
de l’autor: Lluís Domènech
i Montaner va obtenir el títol d’arquitecte l’any 1873, i es va
ocupar de la construcció de diversos edificis de l’Eixample
barceloní. A partir de 1900, Domènech i Montaner es va convertir en
un dels grans representants del Modernisme català i es va construir
edificis en els quals aconsegueix una integració intel·ligent de
l’arquitectura i les arts decoratives. Domènech i Montaner també
va desenvolupar una important tasca docent i investigadora des de la
seva càtedra de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, va
participar activament en la vida social catalana i va arribar a ser
diputat a les Corts de Madrid.
Descripció
formal: El
Palau
de la Música Catalana està
situat en un xamfrà de confluència de carrers. L’edifici presenta
dues façanes de maó vist vermell, amb arcades a la planta baixa i
una tribuna coronada per arcs apuntats i decorada amb columnes de
rics mosaics i busts escultòrics. L’edifici es tanca amb un àtic
decorat amb mosaics de Lluís Bru, i una cúpula a la Terrassa.
L’aspecte més rellevant a l’exterior és el grup escultòric de
Miquel Blay dedicat a la cançó popular, presidit per sant Jordi, a
la confluència de les dues façanes. A dins, l’espai interior es
divideix en tres parts ben diferenciades: els
accessos,
on se situen dues escales monumentals; l’auditori,
on
se separen el pati de butaques i les llotges i l’escenari,
que
no presenta l’arc superior tradicional que l’emmarcava i que,
consegüentment, queda integrat plenament en el conjunt. Tots aquests
espais aconsegueixen assolir una
gran unitat gràcies
a la profusa ornamentació que decora tots i cadascun dels racons de
l’edifici. En aquest aspecte destaca sobretot la gran sala de
l’auditori, il·luminada per la llum natural que entra a través
d’una façana totalment vidrada situada a la manera del mur cortina
darrere les parets de maó exterior. Hi col·labora d’una manera
extraordinàriament estètica la gran claraboia en forma de cúpula
invertida que presideix el sostre. Un altre aspecte destacable pel
que fa l’ornamentació són les escultures fetes per Pau Gargallo
que fan referència a diverses obres musicals, entre les quals
sobresurten les dinàmiques Valquíries
protagonistes
de la tetralogia de Richard Wagner.
Entorn
i integració urbanística: Ubicat
en una cantonada d’un petit carrer del centre de Barcelona, la seva
edificació en un punt tant poc agraciat respon a la voluntat dels
membres de l’Orfeó de construir la seva seu en un lloc com més a
prop millor d’on vivia la majoria dels seus integrants.
Funció,
contingut i significat: El
Palau de la Música
Catalana va ser
construït per acollir la seu de l’Orfeó Català –fundat l’any
1891- i, a la vegada, per exercir de sala de concerts. El fort
caràcter catalanista de l’Orfeó va fer que el Palau
de la Música adquirís
des del principi un fort simbolisme. La participació dels artistes
catalans més carismàtics, la utilització de materials populars i
les referències contínues a la pàtria catalana, ja fos mitjançant
al·legories o representacions de les quatre barres de la bandera de
Catalunya –amagades durant la dictadura franquista- van fer
l’edifici tot un emblema patriòtic, lligat al moviment cultural de
la Renaixença. En paraules del mateix Domènech i Montaner: “el
Palau de la Música Catalana serà el temple de l’art català i el
palau del nostre renaixement”.
Models
i influències: Paradigma de
l’arquitectura modernista, el Palau
de la Música Catalana aconsegueix
combinar a la perfecció la tradició constructiva catalana i la
modernitat. La primera s’aprecia, d’una banda, en la recuperació
de materials com el maó i en els sistemes de construcció típics,
com l’anomenada volta catalana; i de l’altra amb la recuperacióo
de l’herència arquitectònica del període gòtic. Quan a la
modernitat, aquesta ve donada per l’aplicació d’innovacions
tècniques com l’ús del ferro i el vidre en l’escultura de
l’edifici, igual que en l’Auditorium de Chicago, de Louis
Sullivan.
Brak komentarzy:
Prześlij komentarz