Història Tema 9.Transformacions econòmiques i socials al primer terç del s.XX

Tema 9: Transformacions econòmiques i socials al primer terç del segle XX

1. L'EVOLUCIÓ DEMOGRÀFICA
   1.1 LA TRANSICIÓ DEMOGRÀFICA
   L'inici de la transició demogràfica a Espanya es va caracteritzar per la baixada de la taxa de mortalitat, entre 1877 i 1930 baixa des de 30,5% a 21,3%, gràcies a la millora de l'alimentació i de les infraestructures urbanes higienicosanitàries. La reducció del nombre de morts va ser deguda a la baixada de les malalties infeccioses, gràcies a la millora dels serveis de nateja i de claveguera, al control de la potabilitat de l'aigua i a la higiene dels aliments. La taxa de la mortalitat infantil també va baixar i a consegüència d'axiò hi ha un increment de l'esperança de vida, que de 34,8 anys augmenta als 50 anys.
   La població espanyola va créixer gràcies a la baixada de la mortalitat i l'increment de la natalitat alta. L'any 1900 a Espanya hi havia 18,5 milions d'habitants, i l'any 1920 ja n'hi havia 21,3 milions. A mitjans del segle XX es va produïr un descens de la natalitat, per causa dels nivells més alts d'urbanització i de la racionalitat en la planificació familiar. Per això, des de l'any 1900 fins al 1930 la natalitat va baixar de 33,8% a 30,3%.
   La modernització de la demografia espanyola va tenir un retard en comparació dels altres països d'Europa.
   A Catalunya també hi va haver una baixada de la mortalitat, de 23,3% a l'any 1900 a 15,5% al 1930 i un descens de la natalitat que va baixar del 26,1% a 20,3%. L'esperança de vida passa de 45 anys a 53,8. També va augmentar la població catalana, de 1,8 milions a 2,8.
   1.2 ELS MOVIMENTS MIGRATORIS
   Espanya entre 1900 i 1931 va tenir un gran creixement de les migracions interiors. Un volum important de la població es va desplaçar cap als sectors moderns de l'economia, i la població activa agrària va passar de cinc milions a quatre. Madrid i Barcelona, com també Bilbao i Sevilla, que eren els principals centres industrials, es van convertir en els pols d'atracció d'emigrants, que provenien de Castella, Múrcia, Aragó i algunes zones d'Andalusia. L'arribada dels emigrants a Catalunya va ser molt intensa. Al 1930 un de cada cinc residents a Catalunya havia nascut fora del territori.
   L'emigració a ultramar va assolir un màxim sense precedents. La majoria dels emigrants eren homes joves que volien anar a Amèrica Llatina.
   1.3 LA INTENSIFICACIÓ DE LA URBANITZACIÓ
   Les migracions interiors van causar la intensificació de la urbanització. La població espanyola va tenir que marxar als nuclis urbans més grans.
   Per tant, les ciutats com Barcelona o Madrid van tenir un creixement molt alt de la població. Al 1930 només el 37% de la pobalció havia nascut a Madrid, a Barcelona el persentatge de la població autòctona era de 43,6% i a Sevilla de 50%. A Barakaldo i Sestao al País Basc, Mieres i Sama de Langreo a Astúries, Badalona, Sabadell i Terrassa a Catalunya també van tenir un creixement de la població gràcies als centres industrials i miners.
   Barcelona va experimentar una gran transformació de la fisonomia urbana. A causa de l'agregació d'alguns municpis del Pla de Barcelona, les dimensions de la ciutat havia augmentat. Es va dur a terme una reestrucció interior de la Via Laietana (1907), la construcció de xarxes de transport urbà modernes i la remodelació de Montjuïc.
2. ENDARRERIMENT AGRARI I CONFLICTIVITAT PAGESA
   2.1 LA CRISI AGRÀRIA
   L'agricultura espanyola s'inicia al segle XX havent de fer cara a les conseqüències de la crisi agrària que havia afectat Europa al final del segle XIX. L'agricultura es basava en cereals, oliveres i vinya, en terres de secà, i amb una ramaderia destinada a la producció de llana. Espanya va acusar la crisi cerealista més fortament que altres països.
   Per causa de l'arribada dels productes procedents dels països amb una agricultura extensiva va causar una crisi immediata. El resultat d'aquesta crisi, van ser que els preus eren més baixos.
   La competència dels cereals estrangers va provocar una baixada dels preus, amb la consegüent reducció dels ingressos i la caiguda dels beneficis. Aquesta situació va provocar protestes, coordinades per la Lliga Agraria, que és una associació de propietaris cerealístics que va actuar com a grup de pressió per aconseguir un aranzel protector. Per tant, van baixar els salaris al jornalers i axiò porta cap a unes agitacions pageses que durar fins al primer terç del segle XX.
   La crisi cerealista va anar acompanyada d'una crisi de la viticultura on el conreu de la vinya havia assolit una gran extensió arran de la plaga de la fil·loxera a França, que al 1879 va travessar els Pirineus i al 1910 s'estèn per tot Catalunya. El balanç va ser la mort de totes les vinyes autòctones, la pèrdua de les collites i un esfondrament econòmic. Per poder resoldre aquest problema, tenien que replantar totes les vinyes amb un cep americà.
   La mort de les vinyes va iniciar un conflicte entre els rabassaires i els propietaris.
   2.2 L'EVOLUCIÓ AGRÍCOLA
   La crisi agrària es va superar gràcies a l'establiment de noves barreres aranzelàries i al creixement de la població. Els motors principals de la millora agrícola van ser:

• Les noves rompudes i la intensificació dels conreus gràcies a l'augment de fertilitzants artificials, la selecció de llavors, la disminució del guaret, l'increment de la mecanització i l'extenció del regadiu a noves terres. Tot això va permetre millorar la productivitat
• La introducció de nous conreus destinats a millorar la producció ramadera, que permet incrementar les existències de carn i llet. També hi va haver una especialització de conreus.
  Gràcies a tot això, el producte agrari d'Espanya va créixer. La producció de cereals es va consolidar com el conreu principal del camp espanyol. Els cereals i les lleguminoses constituïen el sector agrícola menys dinàmic i tenia la productivitat més baixa. Els conreus més productius era la vinya, les olives, els cítrics, els fruiters i les hortalisses. La producció ramadera de carn i llet va augmentar gràcies a la selecció de les races de bestiar.
  Els rendiments escassos tenien preus molts alts, i durant la dècada del 1920 els preus a Espanya eren molt més alts que a Gran Bretanya o als Estats Units. Per tant, hi va haver conseqüències molt importants com, la creixent de població urbana tenia que consumir aliments amb preus molts alts que els del mercat internacional.
  L'agricultura catalana tenia una situació similar que a resta d'Espanya. Hi va haver un creixement de la productivitat, però es va reduir la població agrícola. Algunes comarques, sobretot Barcelona i Tarragona va tenir un desenvolupar formes avançades d'agricultura especialitzada basada en productes carnis, hortalisses, verdures i fruites, mentre que les comarques més pobres que es dedicaven als cereals tenien una productivitat més baixa.
  El pes del producte agrari català sobre el total espanyol va passar de 8,6% al 9,7%. La producció de cereals va augmentar, sobretot l'arròs, però l'augment màxim va tenir el sector tamader, sobretot el bestiar boví i porquí. La viticultura va passar per una depressió llarga i profunda, i la producció va disminuir gairebé un terç. L'oli es feia a Tarragona i a les comarques meridionals de Lleida, les fruites seques, els cítrics i les patates van ser els productes destinats a l'exportació.

2.3 ELS PROBLEMES DEL CAMP ESPANYOL
A Espanya l'enorme desigualtat dels camps continua. L'existència d'extenses zones de latifundis i de zones de fort predomini dels minifundis dificultava la implantació de tècniques i mètodes de conreu nous.
A les zones latifundistes d'Extremadura i d'Andalusia la majoria de la població tenia unes condicions de vida pròximes a les de subsistència. Això va provocar una conflictivitat social. L'existència de minifundis a Galícia va permetre augmentar la productivitat en termes suficients per garantir la subsistència, però va impedir generar beneficis i modernitzar les explotacions. Per tant, molts pagesos van emigrar.
Els governs espanyols eren conscients de la situació del camp espanyol i dels conflictes socials. Per poder millorar la producció es va fomentar l'augment del regadiu i l'any 1902 es va aprovar un pla d'obres públiques que estimulava la implantació de regadius en zones de secà. El pla es va ampliar amb la creació de les confederacions hidrogràfiques.
Al segle XX, el màxim problema era la gran quantitat de pagesos sense terres. Al 1907 es va fer una llei que permetia la colonització de milers d'hectàrees i al 1917 es va crear una altra llei que facilitava el repartiment de les terres entre els pagesos. Totes aquestes mesures eren insuficients, però la pressió dels grans propietaris agrícoles va impedir qualsevol intent de dur a terme una reforma agrària.
2. ELS PROGRESSOS DE LA INDÚSTRIA
   3.1 CANVI ENERGÈTIC I AVENÇOS TECNOLÒGICS
   Entre les causes que van proocar el creixement de l'economia espanyola també es destaca la utilització de noves fonts d'energia, amb la difusió de l'ús de l'electricitat i del eptroli. Això va ajudar a vèncer un dels principals obstacles per a la industrialització d'Espanya.
   L'ús comerccial de l'electricitat i la possibilitat de transportar-la va permetre mecanitzar la totalitat de la productivitat industrial. El progrés de l'electricitat a Espanya es va produir en dues grans etapes: entre 1880-1914, l'ús de l'electricitat va estar restringit a l'enllumenat públic de les grans ciutats i al transport urbà, i entre 1914-1930se'n va generalitzar l'ús industrial. A Catalunya l'electrificació va comportar la disminució de la dependència energètica del carbó gràcies a la producció d'hidroelectricitat. Hi va haver una revolució del transport, l'automòbil.
   Es va produir l'expansió del telègraf i després el telèfon i al final ràdio. Aquest avanços es concentraven en les ciutats més grans.
   3.2 EL CREIXEMENT INDUSTRIAL
   El producte industrial espanyol va augmentar un 60%. A Catalunya es va mantenir la posició central en la indústria fabril. L'estructura industrial catalana va tenir una transformació important amb l'aparició de noves indústries i la consolidació de les ja existents. Es va mantenir la preponderància de les indústries de béns de consum sobre les de béns d'equipament.
   Els sectors traddicionals i les noves indústries: L'alimentació i el tèxtil van continuar l'expansió. Gràcies a la fabricació de fertilitzants, medicaments, pintures, explosius i altres productes, també ho podia fer l'indústrai química. La indústria siderúrgica biscaïna va créixer i al 1902 es ca crear els Altos Hornos de Vizcaya.
   Els beneficis procedents de les exportacions de mineral de ferro i de la fabricació d'acer van estimular la diversificació industrial basca. Al 1923 també es va crear Altos Hornos del Maditerráneo.
   Entre les noves indústries hi ha el ràpid creixement de la indústria elèctrica que tenia l'impuls important. Es va construir centrals hidroelèctriques i xarxa per transportar l'electricitat. Hi va haver un creixement que la indústria metal·lúrgica espanyola que va tenir en l'automòbil i en els electrodomèstrics. L'empresa automobilística pionera a Espanya va ser la marca Hispano Suïssa, que va ser cerada a Barcelona al 1904, s'especialitzava en la fabricació d'automòbils de luxe. Això va fer que hi hagi un creixement que va estimular la creació d'empreses de refinatge i de distribució de petroli com, la Campsa. El sector de la construcció també va tenir un gran impuls a partir de la consolidció de la indústria del ciment.
   La diversificació de la indústria catalana: A Catalunya la industria tèxtil va mantenir el predomini, però es va reduir el pes específic, de 67,1% a 48,1%. El seu dinamisme va ser inferior que als altres sectors.
   La indústria catalana es va diversificar. Les indústries bàsiques com la mineria, l'energia, la química, la del ciment i la sederúrgia van augmentar. Les diferents branques de la indústria lleugera també va créixer. La química, la metal·lúrgia i les indústries de construccions mecàniques tenien unes taxes majors de la mitjana.
   L'increment del sector elèctric va ser un dels canvis d'aquest període. Al 1910 Catalunya va començar tenint l'enllumenat elèctric. Catalunya era una de les primeres multinacionals.
   La destinació de la població i l'increment de la renda espannyola van contribuir l'augment de la demanda i el comerç amb la resta d'Espanya es va intensificar. D'altres llocs d'Espanya arribaven a Catalunya grans quantitats d'aliments.
   La difusió territorial de la indústria: Juntament amb els dos nuclis, com és Catalunya i País Basc, la indústria es va difondre per zones més extenses del territori espanyol. Madrid es va convertir en la tercera regió industrial. A Galícia es va destacar la indústria conservera i a la cornista cantàbrica les indústries siderúrgiques i els derivats metal·lúrgics. A València i a Alacant es va aconseguir la indústria del moble i de les joguines.
   La major difusió geogràfica de la indústria no va posar fi als profunds desequilibris de la distribució de la renda.
   3.3 LA MILLORA DE LES COMUNICACIONS
   Els mitjans de transport i els sistemes de comunicació van tenir una transformació que va causar el creixement industrial. Es va millorar les carreteres, camins, l'electrificació dels ferrocarrils i la construcció de noves xarxes, i també es va iniciar la radiodifusió. Es va crear transports urbans i telefonia. Les infraestructures van ser finançades per l'Estat. Al 1930 es va duplicar els quilòmetres de les carreteres a Espanya, que facilitaven la circulació dels automòbils. A Catalunya de 4.350km de carretera passa a ser 8.650km.
   La xarxa telegràfica va augmentar de 29.000km a 41.000km, que va millora la qualitat de les transmissions. La Societat General de Telèfons de Barcelona va ser fundada al 1890 i és la primera empresa de telefonia.
   3.4 L'INTERVENCIONISME DE L'ESTAT
   Es va restringir la competència entre empreses i la constant intervenció de l'Estat. L'intervencionisme es va manifestar en dues direccions: la concessió d'ajudes i l'elevació del proteccionisme.
   El tomb del capitalisme espanyol es va iniciar al 1891 amb la promulgació d'un aranzel duaner que comportava l'abandonament del lliure canvi i el retorn del proteccionisme. L'administració obligava a la població espanyola a consumir carbó per poder acollir-se als ajuts públics. S'establien acords entre les empreses per fixar preus i repartir-se el mercat per mitjà de quotes. Això va provocar que a Espanya hi hagi uns preus de venda del carbó més elevats.
   Les mesures protectores van afectar negativament l'economia. L'indústria tenia una productivitat baixa i poc competitiva, però també hi va haver efectes positius.
3. L'EVOLUCIÓ DE L'ECONOMIA
   4.1 LA RECUPERACIÓ ECONÒMICA DESPRÉS DEL 98
   Amb les conseqüències del desastre del 98 es va posar fi a l'imperi espanyol. La independència de les últimes colònies d'Espanya va fer iniciar el desastre econòmic, però els seus efectes eren menors del que s'esperava. Es va perdre els mercats colonials i la devalució de la pesseta com a conseqüència de l'endeutament de la guerra.
   La desaparició dels mercats colonials va perjudicar les exportacions del tèxtil català, les farines castellanes, la petita maquinària i altres productes i va fer que s'encarissin els béns importants de les antigues colònies. La crisi es va poder superar ràpidament i les estadístiques mostraven que al principi del nou segle hi va haver una inflació baixa, una reducció del deute públic i la repatriació de molts capitals, a causa d'això, es van estimular la creació de bancs i empreses.
   4.2 LA CONJUNTURA DE LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL
   La neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial va permetre una expansió econòmica. El conflicte va reduir la capacitat productiva dels països bel·ligerants i Espanya es va convertir en subministradora de productes industrials i agraris. L'increment de la demanda exterior va estimular el creixement de la producció, que va beneficiar especialment la siderúrgia basca, la mineria asturiana, les indústries tèxtils i metal·lúrgiques catalanes. Per tant, la balança de pagaments espanyola va donar un saldo positiu. El creixement de la demanda va comportar un increment dels preus, que va desfermar un procés inflacionista sense precendents.
   Les classes populars van experimentar un empitjorament del nivell de vida, perquè la inflació no va anar acompanyada d'un augment dels salaris. El cost de vida va ujar del 15% al 20%, que provoca vagues i reivindicacions obreres.
   4.3 ELS EFECTES DE LA CRISI DEL 1929
   Al 1929 es va iniciar una depressió econòmmica d'abast mundial com a conseqüència del crac de la borsa de Nova York a causa de l'enfonsament del valor de les accions. La crisi internacional va tenir repercussions a tot Espanya, però la crisi va ser menor que als altres països occidentals industrials. El comerç exterior tenia l'economia espanyola com a conseqüència del proteccionisme de l'etapa anterior.
   La influència de la Gran Depressió es va notar sobretot en els sectors econòmics més dinàmics, que orientaven una bona part de la producció al comerç exterior, i entre aquests destacaren els produces agrícoles d'exportació i els minerals. La caiguda de la demanada va fer que es retrocés les exportacions espanyoles. La crisi internacional va repercutir a Espanya gràcies a la depreciació de la pesseta.
4. ELS CANVIS SOCIALS
   5.1 EL MÓN RURAL
   A tot Espanya hi va haver un lent procés industrial que va fer que hi hagi una presència important en la vida econòmica i social. A Catalunya el pes de la pagesia era menor (s'ha reduit la població activa agrària) conseqüència de la superior industrialització i del creixement urbà.
   Els grans propietaris rurals: Hi va haver una modernització de l'economia. La societat espanyola considerava el patrimoni rústic com a font de riquesa i un senyal de prestigi social. Hi podem distingir l'antiga obligarquia, que va ampliar el seu patrimoni amb la compra de terres, i la nova burgesia agrària, que va adquirir patrimonis rurals importants amb la intenció de diversificar les inversions i les rendes.
   A la Manxa, a Andalusia i a Extremadura l'oligarquia agrària controlava grans extensions de terra i acostumava a tenir una actitud absentista, ja que solia viure a les ciutats i només es preocupava de cobrar les rendes. A Castella i Lleó hi predominaven les propietats petites i mitjaanes, igual com a Aragó, a Catalunya i al País Valencià.
   Els pagesos: hi va haver una disminució de la pagesia espanyola. Uns eren propietaris i els altres eren arrendataris i al final podem trobar el jornalers.
   La situació dels pagesos depenia de les formes de propietat existents en les diferents regions d'Espanya. A Galícia eren freqüents els sota.arrendaments de les propietats, que dificultava la rendibilitat del minifundi. A Extremadura i a Andalusia hi va haver un predomini del latifundisme que comportava la presència massiva de jornalers en condicions laborals molt precàries.
   A Catalunya els pagesos gaudien d'una propietat mitjana o d'uns contractes d'arrendament estables, que va fer que hi hagi una millora agrícola. Es va crear les cooperatives agràries catalanes que tenien com a objectiu promoure un associacionisme dels pagesos per facilitar l'emmagatzemament en celles cooperatius, sobretot del vi i de l'oli.
   5.2 LA SOCIETAT URBANA
   Va augmentar el pes i la influència social de les classes urbanes a causa de l'èxode rural i el creixement de les ciutats. Això s'anomenava societat de masses. A les grans urbs l'estratificació social era percebuda en la segragació per barris.
   A Espanya la burgesia industrial era escassa i estava integrada pels industrials tèxtils catalans i els siderúrgics bascos. El desenvolupament econòmic va fer créixer la importància de la burgesia i també va consolidar una burgesia financera que va augmentar el pes amb la consolidació dels nous negocis.
   El desenvolupament comercil, financer i administratiu va comportar el sorgiment de les classes mitjanes. A Catalunya el pes de la classe mitjana va augmentar, però el conjunt d'Espanya va estar sempre per sota del que tenia en altres societats occidentals.
   Els obrers industrials formaven el gruix de les capes populars urbanes. El seu nombre va augmentar gràcies al desenvolupament industrial i de l'èxode rural. El seu tret característic va ser l'alta concentració en unes zones determinades, com Catalunya, el País Basc, Astúries i Madrid.
   5.3 NOVES FORMES DE SOCIABILITAT I CULTURA URBANES
   El desenvolupament de les ciutats i la configuració d'una societat de masses van comportar la imposició de nous valors socials i de noves formes de sociabilitat i d'oci. L'ampliació dels nous transports i el creixement dels mitjans de comunicació de masses van contribuir a la creació i difusió de les noves formes de vida urbana.
   Es va millorar la qualificació educativa de la població espanyola. Al 1877 només un terç de la població estava alfabetitzada. Hi va hab¡ver un progrés del sistema educatiu.
   L'augment de l'alfabetització va fer que hi hagi més demandes d'oci cultural. Hi va haver un desenvolupament de l'hàbit de la lectura, que va fer que augmenti el nombre de llibres editats a Espanya. El millorament dels mitjans tècnics va afavorir l'expansió de la premsa escrita. Va apareixer una premsa de masses. Per tant, gràcies a la premsa es creaven estats d'opinió. Es difonien arguments crítics i s'afavoria la formació progressiva d'una opinió pública independent.
   Entre les noves formes d'oci i de sociabilitat es va donar difusió a un nou associacionisme de caire cívic. A les ciutats van proliferar els casinos i els ateneus.
   Es va estendre el costum de dedicar hores d'oci a les activitats a l'aire lliure i a la pràctica de l'excursionisme i de l'esport.