- Torre Eiffel
- Autor: Alexandre-Gustave Eiffel
- Cronologia: 1887-1889
- Estil: arquitectura de ferro
- Tipologia: monument commemoratiu
- Localització: Champs de Mars (París)
Biografia
de l'autor
Gustave
Eiffel va ser un enginyer i arquitecte francès, que es va graduar a
l'escola d'Arts i Oficis de París. Es va especialitzar en la
construcció de portes metàl·liques. L’any 1867 va fundar la
consultora i constructora Eiffel et Cie., amb la qual va aconseguir
molta anomenada en l’ús del ferro com a material constructiu.
Pioner a l’hora de considerar el factor aerodinàmic en les seves
construccions, Eiffel va utilitzar els seus coneixements per
desenvolupar arriscades construccions metàl·liques, com per exemple
ponts, o l’espectacular torre que porta el seu nom i que es va
convertir en el símbol més conegut de París.
Descripció
Formal
La
torre Eiffel és una enorme estructura metàl·lica feta amb més de
18000 peces de ferro encreuades i agafades amb més de 2,5 milions de
cargols, que s’aixeca fins a una alçada de 324 m; d’aquests, els
24 últims corresponen a l’antena de ràdio que s’hi va afegir
posteriorment. La seva forma piramidal dividida en quatre parts
separades per tres plataformes, potencia la sensació de
verticalitat. El primer bloc arriba fins a una alçada de 57 metres i
fa les funcions de base. Aquesta estructura de forma rectangular la
formen quatre grans pilars inclinats que descansen damunt de vuit
gats hidràulics cadascun i que estan units per mitjà de quatre
arcs. Damunt aquesta planta rectangular s’aixequen unes altre
quatre potes amb una lleugera inclinació cap endins, fins a una
alçada de 115 m, on hi ha la segona plataforma. Més amunt, la
curvatura iniciada al pis inferior fa que els pilars es trobin i que
arribin fins a un mirador situat a 274 m d'alçada. Els quatre
costats són idèntics. Aquesta característica, que respon a una
clara necessitat d’estabilitat de l’estructura, va ser vista
conceptualment com un prototipus de simetria. Al seu interior hi ha
escales i ascensors que permeten l’ascens i descens dels visitants,
així com també un gran nombre de restaurants, magatzems, botigues i
fins i tot un museu situat a les dues plataformes inferiors.
Entorn
i integració urbanística
La
torre Eiffel és el monument més alt de París, i es divisa des de
qualsevol lloc de la ciutat. La seva ubicació, a prop del riu, a
l’ampli parc dels Champs de Mars, li permet disposar d’una
proporcionalitat i una integració urbanística excel·lents, malgrat
que en un primer moment va ser molt criticada.
Funció,
contingut i significat
La
Segona Revolució Industrial va facilitar el fet que a mitjan segle
XIX s’organitzessin, a diferents ciutats del món, exposicions en
què es mostraven els grans avenços de la invenció tecnològica i
industrial. Com havia passat ja amb el Crystal Palace de Joseph
Paxton, a l’Exposició Universal de Londres l’any 1851, la torre
Eiffel també va ser concebuda amb l’objectiu de ser el símbol de
l’Exposició Universal de París, celebrada l’any 1889 en
commemoració del centenari de la Revolució Francesa. En l’època
no va tenir gaire acceptació, i un gran nombre d’intel·lectuals,
polítics i enginyers la van rebutjar. Malgrat tot, ha esdevingut el
símbol de París i fins i tot de França. Uns anys abans, a
Barcelona, Eiffel havia presentat la seva proposta a l’organització
de l’Exposició Universal del 1888. El seu projecte no va ser
acceptat i es va preferir la construcció d’un arc de triomf, obra
de l’arquitecte català Josep Vilaseca.
Models
i Influències
Durant
la Revolució Industrial, el ferro i el vidre van començar a
utilitzar-se com a material arquitectònic, afavorint la construcció
d’edificis amb grans espais interiors (estacions de ferrocarril,
mercats o biblioteques), com el Crystal Palace de Joseph Paxton. A
més, l’ús d’aquests materials també va permetre edificar ponts
i viaductes. Aquesta novetat va ser impulsada, majoritàriament, pels
enginyers, mentre que els arquitectes construïen edificis seguint
els models del passat. En aquest context, la torre Eiffel és el
paradigma del futur de l’arquitectura sustentada en l’enginyeria,
en contraposició a la mirada inerta de l’arquitectura historicista
envers el passat.
Brak komentarzy:
Prześlij komentarz